Els vint-i-sis contes de Cançons d’amor i de pluja s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura. Amb un estil precís i carregat d’intensitat, Sergi Pàmies reinterpreta els clixés del romanticisme arquetípic i les servituds de la hipocondria sentimental. La prosa i el to, depurats i continguts, busquen l’equilibri entre la causticitat, la vitalitat i la malenconia. Amb aquests instruments, Pàmies se submergeix en les aigües estancades de l’amor, la dependència de la memòria heretada, el dolor pels absents i el plaer d’escriure sense saber on és la frontera entre la invenció i l’autobiografia

Fins i tot els seus amics estarien d’acord que Barney Panofsky és un «marit maltractador, un falsari intel·lectual, un productor de merdes, un borratxo amb inclinació a la violència i segurament també un assassí». Però, quan els seus pitjors enemics ho intenten fer públic, Barney comença a escriure les seves pròpies memòries, i és així com el veurem passar de la crisi a l’èxit, dels baixos fons a la bona societat a Montreal, París i Londres. Les seves proeses acaben però amb un escàndol notable.

Un observador, encuriosit i desvagat, descriu Pequín a través d’allò que veu des de la finestra o mentre passeja per una ciutat que li és del tot desconeguda i sorprenent; després, a les hores més impensades, anota els somnis reals que el desvetllen o treballa per homenatjar la poesia clàssica del país amb un grapat de traduccions indirectes. Distant, minuciós, astorat… Francesc Parcerisas ens descobreix la precarietat de la consciència europea, l’encís del badoc anònim i el goig de no saber gaire res. Amb una prosa elegant, plena d’incisos i records, de tocs d’humor i escepticisme, aquest dietari d’una estada a Pequín revalora amb entusiasme l’exercici de l’escriptura com a memòria i comprensió del món.

De 2010 a 2012, Moisès Broggi i Rafael Argullol van mantenir nombroses converses, amb la condició humana com a únic fil conductor. El cos i l’esperit, la joventut i la vellesa, la mort i la immortalitat, la ment i la crea­tivitat apareixen al llarg d’aquestes pàgines, il·luminant aspectes fonamentals de la vida humana al nostre temps.

Hi va haver un moment en la cultura catalana, des de finals del segle XIX fins a la desfeta de la guerra, que al jardí de l’Ateneu Barcelonès, a les redaccions dels diaris i setmanaris de Barcelona, a les seus dels partits catalanistes, els noms dels dirigents polítics del partit francès d’extrema dreta, monàrquic, provençalista i antiromàntic Action Française, sobretot de Charles Maurras i de Léon Daudet, van seduir la major part de la intel·lectualitat catalana: de Santiago Rusiñol a Josep Pla, d’Eugeni d’Ors a Francesc Cambó, de Joan Estelrich a J. V. Foix, de Josep M. Junoy a Just Cabot, de Sebastià Gasch a Manuel Brunet, de Pere Coromines a Josep M. López-Picó, de Ramon Rucabado a Josep Farran i Mayoral, d’Enric Jardí a Josep M. de Sagarra, de Carles Cardó a Rossend Llates, de Ferran Soldevila a Joan Crexells, de Carles Sentís a Joan Fuster… Tota la generació noucentista va llegir Maurras, tot el catalanisme polític, de dretes (però també el d’esquerres: Antoni Rovira i Virgili), es va interessar, es va veure influït o com a mínim es va sentir interpel·lat per l’ideari de l’Action Française. Tot el catalanisme polític, tot el regio-nalisme que anys després va adoptar el franquisme de grat o per força, va continuar exalçant Maurras com si res no hagués passat, com si res no s’hagués trencat. Quina enorme paradoxa, que el catalanisme conservador es modernitzés i reformulés fonamentant-se, en part, en un reaccionari que va derivar cap a un feixisme francès guerracivilista que va negar taxativament, i des del primer moment, qualsevol opció política al nacionalisme català. Aquest volum, amb un desena de ponències de destacats especialistes i nombrosa documentació inèdita, es proposa fornir noves reflexions sobre la recepció de l’Action Française a Catalunya, nous elements objectius a un debat que s’estén a molts àmbits, un dels quals és, de tota evidència, el literari. Cap voluntat, ni una, d’homenatge. No pot haver-hi cap dubte sobre aquesta qüestió. Tampoc cap forma de nostàlgia ni de revisió, sinó tot al contrari: ¿Com reflexionar-hi? ¿Com entendre-ho? ¿Quines lliçons extreure’n?

Un acte, en ell mateix reprovable, que repugna a les més íntimes conviccions, pot en determinades circumstàncies treure l?esperit de qui el comet de l?atonia i l?abúlia estèril a la qual semblava definitivament comdemnat, i dur-lo a un despertar esplendorós, de plenitud íntima i de reconciliació amb el món. Aquesta és la paradoxa que Zweig ens presenta a Nit fantàstica, amb la capacitat de penetració psicològica i saviesa narrativa que el van dur a ser un autor universalment estimat.

Els Dietaris de Joan Estelrich aquí publicats corresponen a períodes més o menys extensos dels anys 1914, 1918, 1935, 1936, 1940, 1943, 1948 i 1949, que inclou el colpidor exercici literari El seductor seduït, influït pel Diari d’un seductor de Søren Kierkegaard. Són una petita part dels que escriví i els únics que s’han conservat en l’arxiu personal de l’autor, que ara constitueix, per donació de la seva filla Anna Ma., el Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Entesos com a punt de referència fonamental d’unes memòries personals que la mort prematura no li permeté d’escriure, els Dietaris s’endinsen en les tres vies per les quals transcorregué la seva vida: la sentimental (la sexualitat, l’erotisme i l’epicureisme), la intel·lectual (la reflexió literària, la crítica, la política i la filosòfica) i l’activa (la gestió cultural i la política), totes elles manifestació indestriable de la seva personalitat. Aquests Dietaris ens mostren un esforç intel·lectual de primer ordre, i ens il·luminen sobre aspectes poc coneguts del nostre passat recent.
[A cura de Manuel Jorba].

Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant—força matusserament—l’univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d’ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

Toni Butxana sap que, de vegades, cal penjar els guants. I això que no és boxador: és detectiu, un detectiu anticonstitucional. I és que, a València, tots són fora de la llei, amb l?excepció de la bòfia. Però la bòfia no troba un capellè dins un sac de farina. D?això, doncs, de ?farina?, de gais, de delinqüents legals i de barbers geperuts (el Llongueras de Butxana), està pastat el present llibre, retrat vivíssim i divertit de la ciutat de València i els seus ambients marginals. Butxana continua ací els periples iniciats a No emprenyeu el comissari (la novel·la anterior de Torrent, que ha aconseguit, com aquesta, xifres de venda del tot insospitades) i represos després, amb el mateix éxit, a Un negre amb un saxo i a Cavall i rei. A Penja els guans, Butxana, el lector trobará també Hèctor Barrera, el Penjoll, la Colometa, el comissari García i el sots-comissari Tordera, acompanyats d?una magnífica troupe de ninots de palla.